Es calcula que aproximadament el 20% de la població mundial és altament sensible. Els estudis de la Dra. Elaine Aron han posat de manifest que l’alta sensibilitat no és un trastorn ni un diagnòstic mèdic, sinó un tret de personalitat.

En medicina, quan una característica es presenta en un percentatge significatiu de la població, es considera prou rellevant per a tenir-la en compte. Per això, l’alta sensibilitat és una condició que s’ha de conèixer, ja que pot influir tant en els professionals com en els mateixos pacients.

Les persones altament sensibles tenen un sistema nerviós més reactiu, tal com es va demostrar en els estudis de la Dra. Acevedo, a través de proves de neuroimatge funcional. A més, actualment, hi ha algun estudi que intenta investigar com aquesta sensibilitat pot influir en els efectes dels fàrmacs.

Però en aquest article no em vull centrar en el pacient, sinó que vull donar la volta a la lent i posar el focus en aquell que observa, analitza, diagnostica, cuida i si pot, cura al pacient: els metges.

Per accedir a la nostra professió calen proves estrictes, molt estudi, disciplina, resiliència i un gran treball personal. No obstant això, ni en la carrera, ni en la majoria de les residències es té en compte la nostra personalitat, la nostra percepció sensorial ni la nostra reacció emocional. No hi ha un sol curs de gestió emocional sinó que un ha de venir de casa amb la feina feta. O si més no, endur-t’ho a casa i arreglar-ho com puguis.

I no parlo sense experiència, dues residències tan diferents com la de Medicina de Família i la de Ginecologia m’avalen per confirmar que ens cal molt més aprenentatge en la gestió personal de les múltiples dificultats que apareixen en el nostre dia a dia: la sobrecàrrega assistencial, les males notícies, la gran quantitat d’estudi pendent si volem continuar estant al dia, els errors, els dubtes i la gestió de la incertesa.

Dedicar-se a aquesta professió pot ser realment aclaparador. I més, si ets una professional sanitària altament sensible.

Però abans d’abordar com identificar-te en aquest tret i donar-te recursos per a millorar el teu dia a dia, vull fer un petit parèntesi i explicar-te una mica de perspectiva històrica.

Fa segles, quan els metges es devien sobretot a la seva intuïció per a cuidar als seus malalts, una de les seves principals virtuts era la de cuidar, empatitzar i reflexionar de manera profunda com resoldre les afeccions. És per això que hi ha certes hipòtesis que justifiquen que per dedicar-te a la professió en aquella època era molt avantatjós ser una persona altament sensible. El 80% de la població ajudava en tasques que requerien respostes ràpides davant el perill, però un 20% es dedicaven a pensar, gestionar i cuidar.

M’agradaria que, si continues llegint aquest article, reflexionis si, com a metge que ets, encara dones importància als moments de reflexió i cura al costat de qui et requereix.
Sembla que amb l’avenç de la societat, els metges ens hem hagut d’adaptar a la rapidesa, amb agendes que inclouen més de 30 malalts en un sol matí. Si hi reflexiones, t’adonaràs que és absurd pensar que pots fer bé la teva feina si durant 6 hores assistencials has de donar resposta a més de 30 problemes, si és que els pacients només en tenen un, de problema.

Però, continuant amb l’alta sensibilitat, aquella que donava valor a la professió en el seu moment, encara es fa més impossible ser capaç de gestionar amb ulls de PAS aquesta circumstància: la nostra autoexigència, la nostra connexió amb cada pacient que obre la porta de la nostra consulta, el poc temps per escoltar i transcriure els objectius, les interrupcions d’altres companyes amb els seus dubtes, l’atenció telemàtica, dia rere dia, ens porta a una situació de sobrecàrrega física i mental i ens fa vulnerables a l’estrès crònic i al burnout.

Tot i que soc conscient que gran part del que acabo d’escriure, avui en dia, podria servir per a la majoria dels sanitaris, a partir d’ara em vull referir als companys altament sensibles. Aquells que tenen un sistema nerviós més reactiu i que els comporta una elevada empatia, profunditat de pensament, atenció als detalls i tendència a la sobre estimulació.  Aquells que lluiten per assolir l’excel·lència a costa del seu benestar emocional i físic. Aquells que en alguna ocasió s’hauran preguntat: val la pena aquest sobreesforç?

No estàs sola. No estàs sol. Som molts, com tu, dedicats a la cura dels altres, que hem hagut d’aprendre a autogestionar-nos, a protegir-nos sense perdre la nostra essència, a cuidar-nos per a cuidar. T’animo que continuïs intentant-ho, no podem permetre’ns deixar de tenir professionals que tenen com a recurs més preuat la seva sensibilitat.